31/10/16

EN RECUERDO DE AMPARO CALATAYUD

Otoño. Mañana gris y lluviosa. Melancolía tras los cristales. Día rabiosamente triste.
 Ayer, 17 de octubre,  cayó otra hoja de mi árbol de la amistad: AMPARO CALATAYUD.

AMPARO:
Desde la indignación, la impotencia, la rabia y el dolor, te hablo hoy.
También, desde el compañerismo, la amistad y el cariño.
 Va ya para tres meses cuando, vía whatsap, nos llegó al grupo de teatro un mensaje de nuestra compañera y amiga Amparo Portaceli.  Nos informaba que estabas “en la UVI de la Hospital de La Fe, inconsciente, por  culpa de un tirón de bolso"
Desde entonces, amiga,  la indignación, la impotencia y la rabia se instalaron en mí, y ahí siguen.  También, en el grupo, día a día y semana a semana.
Ayer, otra vez vía whatsap, (enviado por Amparo Portaceli, que ha tenido al grupo siempre  informado, sobre tu evolución)  llegó  lo inesperado: Acababas de fallecer.
 Entonces, un brutal silencio me envolvió –nos envolvió-, y variopintas imágenes tuyas aparecieron en mi mente, con lo que di salida a mi dolor, que fue al momento compartido.  
También, Amparo, te hablo desde el compañerismo, la amistad y el cariño.

Te conozco desde hace varios años: fue en taichí, por el 2009;   y, a continuación, en el grupo de teatro, un año después, cuando se estaba formando. Eres, pues, de las veteranas. Responsable siempre, has sido fiel a tu cita de clase semanal. Y si algún día no podías, tu voz el teléfono me lo comunicaba.

Por nuestra amistad, con frecuencia me decías, que más que la representación, preferías las clases de preparación actoral que  os doy en el primer trimestre. “Como soy tímida” - solías decirme- prefiero ejercicios de respiración, relajación, desinhibición… “.   Para ti, con eso, y la cordialidad del grupo,  bastaba.  Luego, añadías: “pero si se hace obra,   a mí siempre dame papeles cortitos”.  Y yo siempre lo he tenido en cuenta.
Esas variopintas imágenes a las que he aludido antes,  son las de tus  caracterizaciones en las obras que en estos años hemos representado.  Siempre, como has querido, con papeles cortos, de actriz secundaria, pero magistralmente conseguidos, y haciéndonos reír con tu gracia especial. 
Desde aquel inicio, en mayo de 2010,  en Diario de Levante con “Envejecer con mucho arte”, hasta este último mes de junio de 2016,  en el Jardín Botánico, con “De mujeres y de hombres”, en tu gracioso  papel de RUFI, que buscas al doctor para que vaya a ver a tu hermana “ que le ha dao un inzurto. Ze ha peleao con el novio de mala manera, y ze ha inzurtao”, no ha habido interrupción alguna.

Otros personajes, que se pueden ver en los videos que están colgados en internet, a través de la Asociación de Amigos de La Nau Gran, dicen de tu magnífica adaptabilidad. Se te puede ver de ROSITA, en la farsa de “El retablillo de D. Cristóbal”, de Federico Gª Lorca (Colegio Mayor Luis Vives,  2011). De BÁRBARA, chica de alterne, en “Escuela nocturna”, de Harold Pinter (2012, Colegio Mayor Luis Vives). De SOLE, hermana gemela, en “El cadáver del Sr. García”, de Enrique Jardiel Poncela (2013). De DISCÍPULA, del  Hombre Bueno, en “El juglar y el poder de su palabra”, de Darío Fo (2014).  Y de una famosa FAKIR, con su graciosa expresión “Ata la jaca a la reja”, en “Bienvenidos a la Gloria”, sobre un texto de Víctor Ruiz Iriarte (2015). Estas últimas obra representadas en la Sala Matilde Salvador, de la Universidad de Valencia.      
 Cuando fui a verte a La Fe, a finales de agosto,  en nombre del grupo,  por iniciativa de Amparo Portaceli,  ya estabas en planta. Al entrar en la habitación,  tu mirada y mi mirada se juntaron en un amago de sonrisa triste, y nuestras manos se apretaron con fuerza. Era como un apretón de manos de todos. En ese instante, la indignación, la impotencia y la rabia se mezclaron con el compañerismo, la amistad y el cariño. Sin palabras, nos hablamos.
 Entonces quedaba la esperanza.

 A partir de ahora, Amparo, con esta inesperada ausencia, alejaremos día a día, y poco a poco, la indignación, la impotencia, la rabia y el dolor, y nos quedaremos con tu amistad y mucho cariño, que perdurarán para siempre, en el recuerdo.
  ¡¡Nunca te olvidaremos!!
                     Clemente Carrasco y el Grupo de Teatro de Amics de la Nau Gran 


5/10/16

ELS ASSUTS DEL XÚQUER


Sumacàrcer. Vista panoràmica
Tal com el grup tenia programat, a les 8:30h començà la visita-excursió als assuts1 del Xúquer2 sortint de València cap a la Ribera per dirigir-nos a Sumacàrcer, on arribàrem a l’hora d’esmorzar. Després de provar els saborosos entrepans al bar de la plaça, de gom a gom en aqueixa hora punta, férem un recorregut pel poble, situat sobre una terrassa fluvial entorn a un meandre del riu que serveix de balconada, i vam veure el pas tranquil de les aigües (desprès de deixar enrere el pantà de Tous), el desplaçament harmoniós dels ànecs i també el de joves aficionats al piragüisme, atès  l'aprofitament del curs del riu per als esports nàutics.


Piragüistes

A continuació ens dirigírem a Antella, on vam visitar el seu magnífic assut  i el naixement de la Sèquia Real del Xúquer3. Aquestes interessants i profitoses obres d'enginyeria hidràulica (amb el seu origen al segle XIII) són les responsables del paisatge creat al llarg dels segles en esta plana al·luvial, infraestructures encaminades sobretot a augmentar la superfície irrigada.


L'azut d'Antella

L'azut, detall

La Sèquia Real del Xúquer


Aquest canal principal té en l’actualitat una longitud de 54 km, acabant a Albal. Rega casi 22.000 Has i s'estén al llarg de vint termes municipals, afavorint el reg de cítrics, d’horta i d'arròs, ja que renova les aigües del llac de l'Albufera.


La guia, Esther, il·lustrant el grup

La SR del Xúquer, detall

Edifici on es fa el repatiment
Començament de la sèquia

Seguint la ruta programada i contemplant el bonic paisatge, arribàrem prop de la mar, per a conèixer l'últim assut del Xúquer, el de la Marquesa, que entre altres funcions  impedeix l'entrada de les aigües salobres aigües endins. Un espai verd, relaxant, bell, que paga la pena visitar i conèixer, on es pot gaudir de la flora i la fauna autòctones, i que està ben a prop de València, a Cullera, on el Xúquer arriba a la Mediterrània després de recórrer 500 km. Si més no, convé recordar que totes aquestes arquitectures hidràuliques formen part hui del nostre patrimoni cultural.


L'azut de la Marquesa

Un paratge idílic

Tranquilitat

Acabàrem l’excursió dinant al restaurant Picanterra, delitant-nos amb els menjar típics de la zona  i les belles vistes de l’Estany de Cullera, una llacuna de transició entre la marjal i la mar. I després de dinar, la majoria encara optà per fer una passejada pels voltants de l’estany gaudint de la natura i del paisatge abans de tornar satisfets i contents cap a València.


L'estany de Cullera


Dubtes i preocupacions

No volem acabar aquest senzill text sense recordar que la visita als assuts ens ha permès apropar-nos a uns indrets prou desconeguts per la majoria i comprendre millor que l’aigua ha estat determinant, i determina encara en bona mida, l’estructura agrària del País Valencià; i això no solament pel que fa als conreus, als rendiments i a la productivitat del sòl. Es pot dir, doncs, que des de fa segles hi ha dues agricultures valencianes: una agricultura de secà bastant multiforme, en general sotmesa a una climatologia hostil; i una agricultura costanera, de les planes al·luvials, de regadiu i cultius altament comercials, com és la d’aquesta comarca regada pel Xúquer on l’aigua és un bé essencial.


Calma


I alhora, comprovar que el fet de viatjar permet als viatgers sentir dues sensacions força significatives: la de gaudir del paisatge amb companyia dels amics compartint l’experiència;  i la d’adonar-nos de la riquesa i bellesa del nostre país i de la natura en general, ambdues molt importants a l’hora de prendre consciència d’un repte indefugible: respectar la natura i el medi ambient i esforçar-nos en transmetre’ls en les millors condicions als nostres fills i nets.  

1 Assut:  Resclosa, paret o barrera que es fa a través d’un riu o canal per alçar el nivell de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, un rec, etc.  / Construcció feta en un riu navegable, en un canal, que consisteix en uns compartiments que hom buida o omple a voluntat i que serveix perquè els vaixells puguen salvar desnivells o per a protegir de la plenamar.  
Assuter/Assutera: Persona que té cura d’un assut.
2 Xúquer: El riu més cabalós del PV, amb 21.613 km2 de conca, neix al Sistema Ibèric, a 1.500 m d’altitud, junt al Cerro de San Felipe, té una longitud de 535 km. Rep aigües de la Serrania de Conca i els 23,1 m3/seg. del Cabriol a Cofrents, fins arribar al pantà de Tous. A Sumacàrcer entra en la plana costera , i en Antella comencen les preses d’aigua la major part de les quals estan destinades al rec de les terres de la Ribera, Alta i Baixa; i continua travessant el país d’oest a est fins arribar a la Mediterrània,  en Cullera, ja amb un cabdal força esgotat.

3Sèquia Real: Aquesta sèquia, concedida per Jaume I i acabada per Carles III, té una dotació de 34,5 m3/s i rega 14.000 Ha., unint les Riberes Alta i Baixa amb l’Horta de València; aigües més avall, altres sèquies reguen altres 11.000 Ha. més.

Per Esther Vayà i Ximo Martí. Fotografies de Ximo Martí