20 de diciembre de 2014

VINC A DUR-TE AMB AQUESTES PARAULES UN CANT D’ESPERANÇA...

Una felicitación recibida que nos es imposible guardarla para nosotros, por eso la compartimos con todos los que llegan a esta página y nos leen con cariño. Gracias Ximo Martí.

VINC A DUR-TE AMB AQUESTES PARAULES UN CANT D’ESPERANÇA...

Hoy... apuesto por un futuro limpio con el esfuerzo de los ciudadanos... Y abogo por la educación.
Definir una cultura de honestidad, de ética, de transparencia, de servicio publico y derechos humanos es el desafío.” BALTASAR GARZÓN

Crec que no cal començar aquestes línies amb l’habitual tractament de cortesia -Jo sé qui ets TU i Tu saps qui sóc Jo-
per a dir amb les següents paraules que et desitge un bon NADAL,
un Nadal farcit de salut, pau, saviesa i benestar, perquè pugues gaudir de la Vida amb les persones que t’envolten i t’estimen.


També vull per a Tu un pròsper ANY 2015, on puguem conrear i compartir la confiança i el diàleg, la solidaritat i el compromís, la passió i el sentit comú,
l’alegria i la tristesa, el sofriment i el plaer, la sinceritat i el somriure, el treball i el descans, la bonhomia i la tendresa; i a més a més, l’
estima i l’amistat, aqueixes dues experiències tan belles i essencials per a viure com estranyes i difícils semblen, de vegades, als ulls dels humans.


Somie tot això amb força esperança i ferma convicció de poder aconseguir junts: una societat més digna, crítica, sàvia i justa; un món més pacífic, igualitari, compromès i tolerant; i un país més plural, més obert, més solidari, més clarivident i més democràtic.



“Vinc a dur-te amb la veu un cant d’esperança
que ens empenyen designis de goig i llum,


vinc a dur-te amb el cor l’espai que ens reclama
si amb mi el vols compartir.


Tot el que ens espera és el misteri d’un gran mar llunyà
i un horitzó sempre distant

que junts farem molt més clar.

Venim de molt lluny i anem lluny encara
plens de somnis i llum...

plens de somnis i llum...”


MIQUEL MARTÍ I POL

17 de diciembre de 2014

15 de diciembre de 2014

Comida solidaria con Valencia Acoge

Este es un pequeño reportaje de la comida del día 10 de diciembre con fotografías de nuestro compañero Javier Luna y también de Amparo Paredes. Al acto asistieron Begoña Llabata, que es la presidenta de Valencia Acoge, y Carolyn Phippard responsable del área de sensibilización.


12 de diciembre de 2014

QUO VADIS? MÓN

En octubre, a Oviedo, es lliuraren els premis Príncipe de Asturias 2014 i entre els guardonats hi estaven: J. Lavado, ‘Quino’: Comunicación y Humanidades; i C. Adzuba: Concordia. A la periodista congolesa se li atorgà “como símbolo de la lucha pacífica contra la violencia que afecta a las mujeres, la pobreza y la discriminación, a través de una labor arriesgada y generosa”. I a Quino, perquè “alcanzó fama internacional con la creación del universo de Mafalda, una niña que percibe la complejidad del mundo desde la sencillez de los ojos infantiles. Mafalda... es inteligente, irónica, inconformista, contestataria y sensible. Sueña con un mundo más digno, justo y respetuoso con los derechos humanos. La obra... conlleva un enorme valor educativo y ... revela su dimensión universal...” I coincideix que a 2014 es compleixen 50 anys de la creació de Mafalda, personatge que reïx per la profunditat del seu pensament. 

En una de les seves primeres vinyetes, Quino presentà Mafalda mostrant el globus terraqüi a la seva mascota, alhora que li comentava: “Mira, esto es el mundo, ¿ves? / ¿Sabes por qué es lindo este mundo? ¿Eeeh? / Porque es una maqueta. / ¡El original es un desastre!” No anava mal encaminada Mafalda aleshores en el seu lúcid anàlisi diagnòstic, combinació de saviesa i simplicitat, de crítica i esperança. 

 Ara, en aquest blog, ens sumem a l’homenatge amb aquestes línies i aprofitem la reflexió anterior per a recordar i comentar algunes de les notícies dels darrers mesos a l’àmbit internacional. En primer lloc i malauradament, és obligatòria la referència a la violència per denunciar tants conflictes i tanta energia malgastada absurdament cada dia. Sols cal fer una ullada arreu del món, per adonar-se que la violència i el soroll de les armes marquen l’agenda política i generen tensions difícils de controlar. Recordem-ne algunes: 1) El conflicte entre Ucraïna i Rússia, amb la posició de la Unió Europea fent suport a Kiev, davant del Kremlin, perquè no passe el que succeí a Crimea i altres territoris problemàtics legats per la URSS, però el conflicte s’accentua cada dia que passa. 2) La complexa situació a Síria i Irak, bombardejats per forces d’USA tres anys després de retirar les tropes d’Irak, i ara amb l’amenaça que suposa l’Estat Islàmic i la seva política de terror. 3) El desficaci que és l’actitud d’Israel amb atacs intermitents però brutals a la franja de Gasa, responsable de la barbàrie que s’hi viu, malgrat les veus de protesta des de qualsevol part del món perquè es pose fre a tanta iniquitat; Raji Sourani, defensor dels Drets Humans, confessà: “Vivo en la Franja de Gaza desde hace 60 años y nunca he sido testigo de nada parecido al horror de estas últimas semanas. Hasta ahora (09/08)... (se) ha confirmado la muerte de 1994 palestinos. De ellos, las primeras investigaciones indican que 1.657 son civiles, entre los que hay 468 niños.” 4) L’aparició d’un nou extremisme religiós i polític en el Pròxim orient que vol instituir el Califat Islàmic al segle XXI amb el poder de la força i del terror com a ferramenta. 5) El conflicte a Hong Kong (Xina) o ‘revolució dels paraigües’, on 800.000 persones demanaren més democràcia el 30/06 convocades pel moviment Occupy Central i plantejaren un desafiament democràtic a les autoritats regionals; davant la minsa contraoferta del Govern xinés, Occupy cridà la ciutadania a “una era de desobediència civil” concretada en manifestacions i una setmana de vaga per demanar el sufragi universal. Estudiants i la classe mitjana demanaven reformes i més autonomia per a Hong Kong, front a la sordesa del Govern, coincidint amb el 25é aniversari de les protestes a la plaça de Tiananmen. 6) Les dades preocupants que arriben sobre l’economia alemanya, d’una recessió que agreuja la situació global de la UE, amb núvols amenaçadors provinents de França (amb la més greu crisi política i d’entitat de les darreres dècades) i d’Itàlia, sense oblidar la situació d’altres països com Grècia i Portugal, conseqüència de polítiques que no han estat sensibles a les necessitats de la ciutadania. 7) La inestabilitat al nord d’Àfrica (Líbia, Egipte, Tunísia...) que posa en perill els progressos aconseguits els dos darrers anys. 8) Els problemes que tenen Brasil, Veneçuela, Colòmbia, Cuba i altres països d’Amèrica Central. 9) La crisi de governabilitat a Mèxic, incapaç de posar fi al negoci dels càrters de la droga i d’acabar amb els grups paramilitars que fan de la violència criminal la llei del més fort, situació que s’ha agreujat amb la desaparició de 43 estudiants de magisteri a Iguala, probablement assassinats. 10) La forta tensió latent entre les dues Corees, paradigma de dos models antitètics de règim polític i que viuen d’esquena, nogensmenys ser veïns. En síntesi, els enumerats són, entre d’altres zones en conflicte, un ventall de deu punts rojos d’alarma que destaquen al globus terraqüi real, “el original” que deia Mafalda. 

Però tampoc hauríem d’oblidar: 1) Allò que succeeix amb el patrimoni amenaçat a Orient Pròxim, objecte de l’atac que es fa contra la memòria històrica i que sol passar desapercebut davant la greu situació que suporten milers de persones, víctimes de la llei de la força. 2) L’explotació, tortures i violacions de dones, joves i xiquetes congoleses, i d’altres nombrosos països, desprès d’ésser raptades primer i repudiades després per aquests mateixos fets, com denuncià la periodista i activista C. Adzuba exigint l’aplicació de les Resolucions 1.325 y 1.848 de Nacions Unides. Posa els pels de punta llegir aquest missatge: “Violar a una niña de 2 años es una fuente de riqueza, poder y gloria. En una sociedad tocada por una pobreza y una precariedad graves, cualquier supuesta forma de enriquecimiento es aprovechable por quienes carecen de moral. El cuerpo de las mujeres sigue siendo un campo de batalla por el enriquecimiento y por el poder” (EP, 07/09, p.37). 3) La tracta de persones en la Unió Europea que ha augmentat un 28% el tres darrers anys i supera els 30.000 casos, sent les formes d’explotació més freqüents: la sexual (69%), la laboral (19%) i d’altres com mendicitat, activitats criminals, tràfic d’òrgans, venda de menors i matrimonis forçats (12%). La majoria de víctimes són dones majors d’edat (67%), però no falten xiquetes (13%), xiquets (3%) i homes (17%). Caldrà, doncs, apel·lar amb fermesa a la consciència dels dirigents dels països desenvolupats i de multinacionals amb forts interessos econòmics perquè facen inversions a les zones afectades per acabar amb una injusta i inadmissible situació, i per impulsar una societat ara castigada pels conflictes bèl·lics, la pobresa i les lacres esmentades. 4) L’escàndol intolerable que suposa que un Estat de la Unió Europea, Luxemburg, siga denunciat com un nou paradís fiscal per a empreses sense escrúpols en mig d’una crisis econòmica i social sense precedents i amb milions de ciutadans com a principals víctimes. 

Si el panorama no fos prou desolador, recordem el sagnant episodi que és l’epidèmia del virus Ébola, malaltia exòtica que afecta sobretot a l’empobrida Àfrica occidental: Guinea Conakry, Libèria, Nigèria i Serra Lleona, i que ha rebotat més enllà de les terres africanes causant les primeres víctimes a Espanya i EEUU, fet que generà un estat d’alarma social arreu del món atesa la virulència de la malaltia. Davant d’una epidèmia que en novembre registrava al voltant de 5.000 morts i més de 20.000 contagiats (l’OMS preveia per a desembre mil afectats cada setmana), cal desenvolupar amb urgència polítiques globals per combatre-la, amb requisits com: més mitjans, més personal i plans de contenció regionals i per cada país, alhora que és imprescindible una estreta cooperació internacional per intentar frenar el letal brot de tan perillós virus, que ja s’ha cobrat tantes morts, entre ells el missioner espanyol M. Pajares. Per sort, el cas de T. Romero ha tingut un bon final en superar la malaltia, nogensmenys la polèmica que suscità el seu internament i tractament a l’hospital Carlos III a Madrid, on ha quedat palesa la professionalitat del personal sanitari per damunt de qualsevol altra cosa. En un escruixidor relat des de Kailahun (Serra Lleona), el periodista J. Naranjo descrivia aquest estiu com l’Ébola genera molta por en la població, fins el punt que familiars i veïns no vol fer-se càrrec de qui mor, sent equips de voluntaris de Creu Roja qui procedeixen a soterrar-los, seguint les indicacions d’un infermer perquè en desvestir-se “cualquier pequeño error puede hacer que te infectes a ti mismo.” 

Per acabar, recordem les eleccions que se celebrades a la Unió Europea (UE), després de cinc anys marcats per la més greu crisi econòmica, generadora de l’apogeu del populisme a diversos països. Estant convocats a les urnes quasi 380 milions d’europeus de 28 Estats, es registrà una alta abstenció (al voltant del 50%) com nota significativa, conseqüència de la mirada escèptica i del desencís de la ciutadania amb les institucions; també, la crisi del bipartidisme amb l’èxit de partits de diversa ideologia, alguns d’ells enemics de l’euro i de la pròpia UE i/o xenòfobs, situació que de no canviar podria arribar a posar en perill la credibilitat del futur d’Europa. Per tant, caldrà estar atents a allò que diuen i fan els dirigents; i vigilants de les polítiques que els responsables europeus posen en pràctica, vistes les decisions dels darrers anys, i ara mateix l’actitud d’alguns dels partits elegits, partidaris de ressuscitar les nacions, tancar fronteres a la immigració i proclamar ben alt la seva xenofòbia, la seva filiació antidemocràtica i el seu racisme, com advertia Vargas Llosa en un lúcid article.

Com reflexió global, en 2014, any que registra: el centenari del començament de la I Guerra Mundial (inici d’un segle de destrucció i sofriments); el 25 aniversari de la caiguda del mur de Berlin (pas decisiu per instaurar la democràcia arreu d’Europa); i la renovació del Parlament Europeu i de la Comissió de govern (que podrien ésser passos endavant per al desenvolupament del projecte col·lectiu i la resolució d’alguns dels conflictes esmentats), ens surt la reivindicació, si no l’exigència, de reclamar les iniciatives que calguin, les dotacions i mitjans escaients i la solidaritat i col·laboració imprescindibles per trobar una ràpida solució a una situació global tan greu, sabent que la pau és el major tresor que podem gaudir i transmetre a fills i néts; que la honradesa en la gestió dels afers públics és una condició innegociable, que la salut és un be inestimable per tothom; que l’estat de benestar, concretat en el desenvolupament de polítiques socials i d’igualtat, mai no hauria d’ésser objecte de retallades ni d’estalvis absurds en cap moment i lloc del món; i que l’aplicació de les millors polítiques en l’àmbit educatiu ha de constituir el nord de nacions i persones.

En síntesi, preocupar-nos i exigir que es faci realitat la justícia social i aconseguir la vertadera igualtat d’oportunitats, com passos prioritaris per millorar la societat i construir un Món just i solidari, habitable per a tothom, ha d’ésser el nord que oriente les agendes polítiques en qualsevol indret del planeta, i aquest és el gran repte de la societat per a 2015. 

(Ximo Martín)

8 de diciembre de 2014

NOS RECOMIENDAN

EXPOSICIÓN DE ACUARELAS

En la sala de exposiciones del Distrito Municipal Ciutat Vella, hasta el día 14 de este mes, pueden contemplarse una serie de acuarelas de algunos miembros del grupo Pont de Fusta. Entre ellos está Mariano Bellver que ganó el Premio a la mejor pintura del concurso de nuestra asociación del pasado junio.
A todos aquellos que les gusta las acuarelas, y además de paisajes muy conocidos de nuestra ciudad, les agradará esta exposición.



También se exponen algunas acuarelas de Amparo Ferriols.

(A.D.)

_____________________________________

CINE

Adiós al lenguajeLa última película de Jean Luc Godard es un ejercicio de narrativa cinematográfica que busca la reflexión sobre el lenguaje y todo lo que ello conlleva: comunicación, emotividad, libertad, verdad, belleza... Como decía Marguerite Duras, al referirse a la creación literaria: "escribir también es no hablar. Es callarse, Es aullar sin ruido", aquí el cineasta también aúlla sin ruido.


Un poema para gustar no tiene porque tener sentido, y la película de Godard lo demuestra. Una catarata de imágenes, citas, palabras, sonidos, colores, y movimientos que surgen entre hombres y mujeres que discuten, que se aman y en primer plano, como un testigo mudo con ojos de querer ayudar está el perro Roxy, protagonista silencioso, que según dicen representa al  propio Godard.

Imágenes con colores saturados, que deberíamos ver en 3D y que las todopoderosas empresas de la distribución de nuestro país no lo han permitido. Imágenes que provocan un estallido de sensaciones para acercar al espectador a la naturaleza en forma de árboles, lago, agua, sol, desnudos.

Adiós al lenguaje es la obra de un cineasta de 83 años que sigue rompiendo con los códigos establecidos como ha hecho siempre y que no se pliega a las modas de la industria del cine ni de lo políticamente correcto. Al que le guste la poesía, ver la realidad con otros ojos, y la reflexión sobre el uso del lenguaje en el cine, no puede perderse esta maravilla. (A.D.)